Als Bisbes de Catalunya.

L'Aula del Romànic

 

ALS BISBES DE CATALUNYA

Sentint-nos en comunió amb tota l'Església, un grup de cristians -laics i preveres- que vam participar al Concili Provincial Tarraconense us volem manifestar la nostra inquietud i els nostres anhels.

I. Concili Provincial Tarraconense

Ressonen encara en els nostres cors les resolucions clau del nostre concili:

"Sentim el goig d’anunciar l’Evangeli del regne de Déu, i el vivim en la nostra societat concreta, marcada per la secularització i pel pluralisme" (1,a).
"Expressem el nostre desig de pau i de reconciliació civil i religiosa. Així es descarta un esperit d'evangelització feta des del poder, duna manera que arribés a eclipsar les energies de la Paraula i de l’Esperit de Déu. Només així serà possible que propostes concretes no siguin interpretades com a signes d'una voluntat de control de la societat o de les persones o com a actes de pura afirmació institucional" (1,b).
"Cal reconèixer i acceptar la pluralitat interna que ens enriqueix recíprocament: l'Església és una i pluriforme, no pas monolítica. Cal, en concret, que s'acceptin mútuament les distintes concepcions i models d'evangelització: la dels qui cerquen la renovació en la certesa i en la seguretat, pel que fa a la formulació de la doctrina, a la disciplina o al culte, i la dels qui cerquen la renovació en el risc de l’aventura humana. Cal aquí evitar dos esculls: fer com si aquestes diferències no existissin i fer per manera que algun d'aquests dos pols s'imposi com a posició oficial del Concili." (1,c).

II. Retorn a una Església preconciliar. (Lumen gentium)

Constatem, en canvi, que són molts els signes de retorn cap a una Església preconciliar. Aquest retorn té formes diverses segons temes i bisbats. Amb això no volem pas dir que a la nostra Església no hi hagi realitats positives, sovint poc conegudes. N'hi ha moltes i a tots els nivells. Però la impressió és que l`Església en general, i més concretament a Catalunya, cada vegada s'assembla menys a la que havien esbossat els concilis Vaticà i Tarraconense i que tots havíem somniat. Tots en som responsables; tots devem tenir necessitat de conversió.
Perquè, en lloc de fraternal, plural i participativa, l’Església cada vegada és més autoritària, uniformista i dominadora. En lloc d’un clima d’obertura, de diàleg i confiança, que en aquestes circumstàncies dificils seria més necessari que mai, s'hi respira més aviat un clima de malestar i malfiança, que genera inhibició, recels i divisions. Cristians valuosos sovint queden marginats per no ser de la devoció del superior o perquè no s'expressen com ell.
La recent elecció de bisbes mostra el secretisme -per a molts cristians dolorós incomprensible- que envolta els procediments eclesiàstics i posa en evidència el mínim sentit de comunió i democràcia.
Tots somniàvem una Església pobra, acollidora i servicial, oberta als problemes, angoixes i alegries dels homes; que fos com una font de plaga del poble. I ens trobem massa sovint amb una Església arrogant, segura d'ella mateixa, encastellada en els seus principis i dogmes, més preocupada de les seves institucions que de les persones. Una Església que, en lloc de fer llei de la igualtat, comunió i corresponsabilitat entre tots, restableix les categories, dignitats i protocols i fa gala de vestimentes i distintius. Es tracta d'un veritable retorn al clericalisme amb tot el que aquest suposa. Què se s’ha fet de l'esperit del concili?

III. L'Església queda desfasada de la cultura actual . (Gaudium et spes)

Si alguna cosa va representar el Vaticà II va ser l’obertura al món, en una actitud de diàleg i de col·laboració.
Però no és estrany que una Església com la que acabem de descriure s'hagi allunyat cada vegada més de la vida i del món. Sigui per por, sigui per ressentiment, l’Església, en veure's desbordada pel curs de la història i postergada per la societat, s'ha retirat als campaments d'hivern, a les seves posicions de sempre, atrinxerada en la seva doctrina i en les seves lleis.
Aquesta actitud de tancament i de conservadorisme ha portat a un divorci cada vegada més profund entre Església i societat-cultura, sobretot entre les generacions joves.
El gran repte del nostre món seria aquest: l'encaix del cristianisme o de l'Església amb la cultura actual, entesa no sols com a mentalitat sinó també com a configuració social.
Sabem que la Bona Nova del Regne està destinada als pobres i senzills i que la seva força radica en la de l'Esperit, que és do de Déu pacient i respectuós amb tothom, i que sap adaptar?se a totes les realitats que són autènticament humanes. Per això lamentem que l’evangelització adopti sovint estils que revelen actituds de superioritat i de seguretat i manifesten una prepotència que s'adiu poc amb una oferta humil i joiosa des d'un testimoniatge duna vida compromesa amb la construcció del nostre món.
La litúrgia ha esdevingut més ritualista i solemne, però també més encarcarada, menys viva, més allunyada del poble, en els signes i en el llenguatge.
Però on més evident es fa el desfasament de l'Església respecte a la societat actual és en el camp de la moral. L’Església continua entestada en una moral de principis objectius immutables (els actes són en si mateixos intrínsecament bons o dolents), que, en un món en transformació, la porta d'atzucac en atzucac.
Ens referim especialment al camp de la moral sexual, tant pel que fa a sexualitat en general, com pel que fa a la moral conjugal en tots els aspectes (contracepció, divorci, etc.), on sembla que no es tenen prou en compte les vivències cristianes de l'amor. Pel que fa a l’avortament, sembla que tampoc; es tenen prou en compte les situacions subjectives. I lamentem una actitud poc favorable a la revisió de criteris sobre formes alternatives de generació humana.
Tampoc no ens sembla que l’actitud de l’Església jeràrquica estigui suficientment oberta a revisar posicions preses de fa temps sobre el celibat dels capellans, la manera de celebrar el sagrament del perdó, l’estatut de la dona en l'Església i l'aplicació de normes relacionades amb l'ecumenisme. Ens sembla que s'estan reforçant les estructures clericals de l'Església, í constatem que són represaliats els teòlegs i pensadors que s'embarquen en l’actualització del missatge i en la recerca a mar obert de la veritat i de la llibertat.
Això fa que sovint l’Església, més que com a sagrament d’un Déu misericordiós, aparegui al nostre món com una institució repressiva i fins inhumana.

IV. Identitat i unitat pastoral de l’Església catalana. (Dignitatis humanae)

Com demana el Concili Provincial Tarraconense (138?143), volem una Església encarnada, fidel al país i a les seves arrels socials, culturals, històriques i lingüístiques, que promogui la inculturació de la fe i estigui atenta als nostres problemes específics.
Volem un enfortiment de la unitat pastoral de les Esglésies que tenen la seu a Catalunya, amb vista a una acció evangelitzadora i pastoral més eficaç i a una presència eclesial més significativa.
Per aconseguir-ho, a més de la voluntat decidida de tots i molt especialment dels nostres bisbes, necessitem una configuració jurídica que ens doni una veritable autonomia de decisió i planificació, de manera que no haguem de dependre d’una Conferència Episcopal que té problemes i interessos molt diferents i massa sovint contraposats als nostres. Units, sí; però dependents, no.
En efecte, no és difícil adonar-se que massa sovint l’Episcopat espanyol ha actuat per motius no solament pastorals sinó també polítics, greument perjudicials per al nostre poble i per a la nostra Església. La darrera mostra l’hem tinguda en el document sobre terrorisme i nacionalisme.
Per diversos motius la nostra Església catalana es troba sovint davant de dificultats, com per exemple:
- Retenció del Concili Provincial Tarraconense i de l’estatut: de regió eclesiàstica, amb el clar intent d'imposar el "cafè per a tothom'.
- Desmembració de la diòcesi de Lleida (quan l`Església sempre havia respectat les divisions naturals) i espoliació del museu diocesà.
- Nomenament de bisbes amb la preterició més absoluta de les diòcesis i dels bisbes catalans.
- Enfortiment, a través del nomenament de bisbes valencians, de l'eix Balears-València en contra de l’eix Balears-Catalunya. També voldríem fer notar que la unitat de la llengua només és reconeguda per l’Església espanyola quan es tracta d'imposar-nos bisbes valencians.

Sabeu prou que aquesta llista es podria allargar indefinidament.

Hem exposat algunes realitats que desitjaríem que es convertissin en pautes d'un diàleg, que trobem a faltar, i que estem segurs que redundaria en benefici d'aquella Església que tots estimem i que Jesucrist, malgrat les nostres inconseqüències, encara estima més. Una Església que sigui evangelitzadora i evangelitzada, acollidora, fidel a la missió d’ajudar gent molt diversa a refer la seva experiència de Déu, humil, fraterna, i oberta a tothom (1,e).

L'Aula del Romànic

1 de desembre del 2003